Dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell

Josep Pla, en Notes del capvesprol (1979), una miscel·lània de maduresa en la qual hi trobem reflexions sobre gairebé tot el que li interessava, des del país i la seua gent fins als més diversos aspectes culturals, reivindica una escriptura lligada a l’observació, que considera molt difícil perquè necessita de molta precisió, mentre que rebutja la basada en la imaginació, per a ell molt més intranscendent i innòcua. Aquesta és una convicció que ja li coneixíem d’obres anteriors, el que passa és que no ens diu gaire, i això no se li podia escapar a Pla, que sempre va ser molt conscient tant del que hom tracta d’expressar (la literatura) com de la manera de fer-ho (l’objecte de la crítica literària). I l’argument encara és més insuficient si el que volem caracteritzar és la seua obra narrativa. Més conegut com a periodista i memorialista, també va escriure quatre novel·les i dues dotzenes de contes. Per parlar-ne no podem obviar l’aposta per la literatura observacional, però si es vol aportar alguna cosa nova, cal explicar què li costava tant a l’hora d’escriure i com se’n sortia, la qual cosa ens portarà a localitzar el seu estil i a veure com l’aplicava en les diferents facetes de la seua obra.

Continua llegint

El sentit comú

Entre totes les accepcions de l’expressió «sentit comú», finalment ha imperat aquella que ve de la tradició escolàstica i que es refereix a una suposada força cognoscitiva universal que propicia la coincidència espontània de parers entre els éssers humans, davant d’aquella altra, provinent de la tradició aristotèlica —de la qual constitueix una profitosa adaptació— que entén el sentit comú com un sentit intern «real», que unifica aquelles sensacions que, de forma independent, ens arriben a través dels sentits vinculats als òrgans sensibles. Segons aquesta segona accepció, l’original, el conjunt d’estímuls que rebem tothora, sense el sentit comú, no seria res més que un caos, i la nostra capacitat de comprendre el món desapareixeria.

Segons l’accepció aristotèlica també, l’anomenat sentit comú passa, de ser una capacitat que tots i «entre tots» tenim, a ser un privilegi del qual avui molts pocs gaudeixen, o que tothom té en un grau molt escàs. La major part dels mortals viuen sota el bombardeig continu d’estímuls que no saben desxifrar, enfrontant-se diàriament a signes que no entenen. Més encara: viuen en un estat d’atabalament permanent perquè no saben com defendre’s d’aquesta ignorància i, fins i tot, sense saber que ho són, d’ignorants. Des d’aquesta perspectiva, el sentit comú pren un significat paradoxal, a saber: aconseguir que impere la falta de sentit i aconseguir, alhora, que aquesta falta de sentit generalitzada s’accepte com si fos l’estat natural de les coses. Tal és l’objectiu d’aquesta espècie de lobotomia incruenta a la qual el sistema tracta, amb un èxit evident, de sotmetre tots els seus integrants, reduir fins al mínim la nostra capacitat cognoscitiva, assolir el control de les nostres ments i exercir el domini sobre els nostres actes, aquest control i aquest domini que l’absència de sentit comú —el sentit comú aristotèlic— ens impossibilita d’exercir de manera autònoma.

Continua llegint

La dignitat de l’emplomallat (i II)

“En la reserva en què vaig créixer, l’únic entreteniment era la sessió de cine nocturna en el soterrani de l’església. Em vaig criar amb els indis i els vaquers, i nosaltres sempre anàvem amb els vaquers, sense adonar-nos que érem els indis”
(Neil Diamond, cree)

 

“Ser indi era tan desavantatjós que ara molts indis no volen que els anomenen indis”
(Tom Dion, houma)

 

“Actuar com un indi és la cosa més fàcil del món, perquè el pellroja manca pràcticament d’emocions”
(Ernest A. Dench, 1915)

Casat en 1936 amb Bertha “Birdie” Parker, neboda-néta del prestigiós cap seneca Hasanoanda i primera dona índia llicenciada en Arqueologia, tan aviat com la seua posició entre els bufons li ho va permetre va començar a rastrejar amb ella les empremtes de les cultures índies nord-americanes, a relacionar-se amb els seus germans d’altres reserves, a col·leccionar art, indumentàries, tocats, armes i arreus. Va reunir filmacions d’indis i les va llogar als estudis que rodaven westerns: abaratia costos alhora que introduïa pinzellades fidedignes en els films, a despit de la qualitat i intencions amb què estaven fets. Es va convertir en un expert en llengües índies, inclòs el llenguatge gestual, i en tècniques, hàbits, folklore i història dels pobles originaris d’Amèrica del Nord. Com a assessor de molts dels films que va interpretar, es va entestar que els personatges nadius parlaren en un correcte idioma indi en comptes d’un incorrecte anglés. Va ensenyar a poderosos directors i a soferts artesans com vivien i sentien en realitat les diverses tribus. I, a poc a poc, els westerns indis van començar a ser i a sonar d’una altra manera. Va intervindre en Buffalo Bill (DeMille, 1936), La diligència (Ford, 1938), Van morir amb les bótes posades (Walsh, 1941), Fort Apatxe (Ford, 1947), La Porta del Diable (Mann, 1949), Fletxa trencada (Daves, 1950), Centaures del desert (Ford, 1955), La llei del Talió (Daves, 1956), Yuma (Fuller, 1956) i molts altres. Va ser el més convincent Cavall Boig de la pantalla en Sitting Bull (1954) i La gran matança sioux (1965), tots dos de Sidney Salkow. Era l’home-medicina que iniciava Richard Harris en els ritus de purificació sioux (Un home anomenat Cavall, Elliot Silverstein, 1969). En un dels seus últims films, Àguila Grisa (Charles B. Pierce, 1977), va interpretar a Ós Erecte, l’únic cap que va guanyar un plet legal per la conservació de la seua terra. En els anys 60 va fundar una associació per a promoure l’ús d’actors indis en papers indis, va convertir en museu la seua col·lecció d’objectes autòctons i va estendre la seua incansable activitat a altres museus, centres educatius i organitzacions índies. Va prestar el seu rostre, abrupte com els Apalatxes dels seus avantpassats, a diverses campanyes publicitàries en favor de millores en les condicions de vida dels indis de les reserves i per la conservació de l’equilibri mediambiental. Va contar la seua vida a Collin Perry, que la va publicar en forma de llibre (Iron Eyes: Mi Life as a Hollywood Indian, 1982). I després de tot, de noranta hiverns i dos centenars de pel·lícules, de ser la imatge d’una campanya institucional contra la contaminació ambiental en què abocava una única llàgrima (de glicerina: els indis no ploren) i que va fer més per la seua celebritat que tota la seua filmografia (i, asseguren, va contribuir a reduir en trenta-vuit estats la presència de deixalles en entorns naturals un 88 per cent; els americans són així: fan por fins i tot quan ho fan bé), després de tot això, a una gasetillera de Nova Orleans, ciutat de tafurs, li va donar per tafanejar entre les partides de baptisme d’un remot poblet de Louisiana, parlar un poc amb una certa germanastra, i Amèrica es va desdejunar amb la notícia que el vell supervivent cherokee, membre del consell d’ancians de la tribu, l’home que més havia fet des de la indústria del cine pel reconeixement dels nadius americans, l’emblema del mite de puresa espiritual de tota una raça, era un immigrant italià pobre de segona generació.

“Durant els meus anys com a director executiu del Congrés Nacional d’Indis Americans, rar era el dia que no venia a la meua oficina alguna persona blanca proclamant orgullosament que ell o ella descendia dels indis. La tribu més sovint triada era la cherokee, i molts situaven els cherokees en qualsevol lloc entre Maine i l’estat de Washington. Al final vaig arribar a comprendre la seua necessitat identificar-se parcialment com a indis, i no m’ho prenia malament”
(Vine Deloria, Jr., sioux, 1969)

 

Continua llegint

La dignitat de l’emplomallat (I)

“Si fóra només la història de la meua vida, crec que no la diria; perquè, què és un home perquè done tanta importància als seus hiverns, encara que l’encorben com una rigorosa nevada?”

Els funerals de John Ford a Hollywood, el 5 de setembre de 1973, van congregar a bon nombre de celebritats. L’espectador pitjor entrenat hauria reconegut allí a John Wayne, James Stewart, Henry Fonda o Charlton Heston. I, no obstant això, la sensació del dia va resultar ser un perfecte desconegut per als caçadors d’autògrafs. La seua arribada va desencadenar la histèria entre reporters televisius i fotògrafs de premsa, que el van tindre pujant i abaixant l’escalinata de l’església mentre feien esclafir els disparadors de les seues càmeres. Era un home ja ancià però dreçat majestuosament, abillat amb jaqueta, pantalons i mocassins de daina adornada ací i allà amb pintures de colors vius, el seu metre vuitanta llarg coronat per un plomall de plomes blanques i negres que li queien per l’esquena, surant entre els rígids cossos endolats. Era Iron Eyes Cody. Entre la imatge humiliada de l’indi de fusta a la porta dels estancs i aquesta figura emplomallada sotmetent-se a la frivolitat de la premsa, hi havia vuitanta anys de lenta i dolorosa recuperació de la dignitat massacrada.

“He imaginat aquest argument, que potser escriuré i que ja d’alguna manera em justifica, en les vesprades inútils. Falten detalls, rectificacions, ajustos; hi ha zones de la història que no em van ser revelades encara”
(Jorge Luis Borges: Tema del traidor y del héroe)

En la terra de promissió, ser indi era pitjor que ser xinés o hispà, i encara pitjor que ser negre. Els xinesos rentaven la roba bruta i fins els negres podien viatjar en la part posterior dels tramvies, però els indis necessitaven un salconduit per a abandonar els confins de les seues reserves i una excel·lent raó per a sol·licitar-lo. Els negres eren tan esclaus de la lliure empresa com els blancs pobres, però els indis eren captius del Ministeri de Defensa, presoners de guerra ni més ni menys. Per als indis amb alguna cosa que expressar hi havia dues eixides: despertar la curiositat d’algun antropòleg excèntric o fer-se bufó. Entre els que van optar o van ser comminats a prostituir les tradicions del seu poble, va haver-hi un cherokee de nom Ploma Llarga.

“Mata l’indi i salvaràs l’home”
(capità Richard H. Pratt, sobre la necessitat civilitzar els indis, 1892)

Continua llegint

Perpetuum mobile

«El movimiento es el fundamento de la Fe en la Realidad, y al fin lo solo que con ese pretesto se mueve es el Capital, que sólo moviéndose vive, la vida de la muerte.»
(Agustín García Calvo, 37 adioses al mundo)

Hi ha força unanimitat a considerar que l’escenari actual va començar a perfilar-se al principi de la dècada dels vuitanta, quan Ronald Reagan, actuant com un d’aquells herois d’una peça que apareixien en les seues pel·lícules, es va posar a acomiadar personalment, per carta, als controladors aeris que s’havien declarat en vaga per a exigir millores en les seues condicions laborals, augment de sou, jornades més curtes i alguns drets relatius a la seua jubilació. Alhora que declarava il·legal el sindicat que havia recolzat la vaga, Reagan va ficar en la presó alguns dels seus dirigents, va enviar a casa onze mil treballadors d’una tacada —als que va imposar un vet per a tota la vida, cosa que, si més no en grau de temptativa, equivalia a matar-los de gana, a ells i a les seues famílies— i els va substituir per personal militar. El més sorprenent, grotesc i tràgic de l’assumpte és que mig planeta va aplaudir la mesura, començant per això que llavors encara podia anomenar-se proletariat i per una aleshores triomfant classe mitjana. Perquè els controladors cobraven molt, perquè eren uns privilegiats, perquè queien malament. Les conseqüències d’aquesta vilesa es van començar a veure molt aviat, i no cal explicar-les perquè són les que estem patint molts i gaudint uns pocs ara, en plena era de la crisi perpètua.

Durant tot aquest temps, no sols aquell proletariat i aquella classe mitjana que es van trencar les mans aplaudint la gesta del galant de la Casa Blanca s’han emportat tal joc d’hòsties que no hi ha qui els reconega: a la mateixa burgesia que aguantava com un Atles aquell món sobre les seues esquenes les cames li fan figa. Aquella burgesia industrial que va parir aquest sistema i que l’ha defés amb dents i ungles al llarg de dècades encara no se n’ha adonat fins a quin punt ha estat devorada per ell. Acostumats a manar, a identificar-se amb la classe dominant, a creure-s’hi part, aquells burgesos de fabriqueta, mercedes, dinar dominical en família i missa setmanal —o diària, de vegades—, que es jactaven d’arribar al despatx abans que els seus treballadors i ser els últims a marxar a casa, pareixen no adonar-se que no pinten ja una merda, que els amos del ball són els que mouen d’una banda a l’altra mercaderies arreu del món, assistits per una elit financera completament aliena al seu codi de valors —al seu i a qualsevol altre—. D’ells són les rutes marítimes, les infraestructures viàries, portuàries i aeroportuàries, i d’ells són les llimadures que els diners va deixant-se en el seu perpetu rodar per aquests canals.

Continua llegint

El botxí de la seva genealogia

«I llavors vaig tornar a trobar aquell punt de suport que havia descobert el darrer dia d’estudi a la Novíssima, aquella ràbia fonda i persistent, desbordant, implacable, contra tot i tothom, i em vaig sentir amb forces per continuar en el lloc on era, per plantar-me en aquella casa i girar l’esquena —amb correcció, sempre amb correcció, la virtut suprema— a tot el món d’abans.
»Era la meva vida, la meva decisió, el meu futur, el meu camí, el meu cos, els meus sentiments, la meva tria, la meva experiència, el meu rebuig, el meu desig, la meva acceptació, els meus estudis, els meus somnis, el meu món tan nou com jo pogués, els meus llibres…, el meu, el meu, el meu!
»Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota, immòbil i secret, inescrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos. En un monstre capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre.»

Amb aquestes paraules finalitza Pa negre d’Emili Teixidor (Barcelona: Columna, 2003), novel·la de merescuda fama que li va aportar en els últims anys al seu autor una consideració unànime de crítica i públic, extensiva a l’adaptació cinematogràfica posterior. Però el que m’interessa ací no és reiterar un cop més les virtuts de la novel·la, sinó examinar la figura del seu protagonista, un noi espavilat de postguerra, fill d’un pare executat per roig i d’una mare obrera, que passa llargues temporades amb l’àvia i uns oncles masovers, en companyia d’un cosí i una cosina amb els quals juga a enfilar-se a la prunera de davant del mas. Finalment, serà donat en «adopció» als amos de la terra, un matrimoni sense fills capaç d’assegurar-li el futur prometedor que la seva família no es troba en condicions de proporcionar-li.

Continua llegint

Logomàquia tauròmaca

«És un fet d’evidència aclaparadora que, durant generacions, aquesta Festa fou, potser, la cosa que ha fet més feliços a un nombre més gran d’espanyols… Sense tindre-ho totalment clar, no es pot fer la història d’Espanya des de 1650 als nostres dies.» (José Ortega y Gasset)

«La lluita de bous no ha estat mai una diversió, ni quotidiana, ni molt freqüentada, ni de tots els pobles d’Espanya, ni generalment buscada i aplaudida. En moltes províncies no es va conéixer mai; en altres es va circumscriure a les capitals, i onsevulga que van ser celebrats ho va ser només a llargs períodes, i concorrent a veure-la la gent de les capitals i de tal qual aldea circumveïna. Es pot, per tant, calcular que de tot el poble d’Espanya, a penes la centèsima part haurà vist mai aquest espectacle. Com, doncs, s’ha pretés donar-li el títol de diversió nacional?» (Gaspar Melchor de Jovellanos)

«Parlar sobre els bous suposa mobilitzar les idees de religió, la idea de cultura, la idea de dret… és a dir, posa en contribució totes les idees fonamentals de les nostres constel·lacions filosòfiques, i per tant és una qüestió que no pot tractar-se a la lleugera, d’una manera banal, per agressiva que siga, sinó que exigeix una reflexió molt diferent de caràcter filosòfic.» (Gustavo Bueno)

«La filosofia és l’art d’intentar munyir un bou a les fosques.» (Joan Fuster)

Continua llegint

Tot el que un home puga imaginar

“No sé què pot ser la consciència d’un canalla, però sé què és la consciència d’un home honrat: quelcom aterridor.”

(Abel Hermant)

Simplificant fins a la grosseria, l’esdevenir d’Occident pot ser vist com l’evolució des d’un orde simbòlic de signe animista teista fins a un orde simbòlic de signe mecanicista. La idea original d’un Déu demiürg, protector, patriarcal i sancionador, a imatge i semblança de la societat que el crea, cedeix als embats de racionalistes i positivistes, que propicien la sistematització científica. La desorientació que subsegueix la “mort” de Déu, la idea d’un Déu que abandona les seues criatures al seu lliure albir, condueixen l’home occidental, en la seua sempiterna lluita contra si mateix i amb el món, a la substitució d’un símbol per un altre. La Ciència s’erigeix en un nou Déu, principi protector i ordenador del món. La realitat, el món mateix, ofegat per l’orde simbòlic, que és la genuïna aportació de l’ésser humà, continua sent considerat com un univers mecànic i utilitari, cosa no és nova, però ara amb unes possibilitats d’intervenció, de manipulació de la vida en tant que mecanisme, el creixement desordenat de les quals està lluny d’haver cessat i el seu trist balanç pateix tota la Humanitat.


El conflicte de l’home amb Déu tradueix el seu conflicte amb el món. La Llei de Déu i les lleis científiques s’articulen en paral·lel, com sistemes de prohibicions-prescripcions que substitueixen la intel·ligència pel coneixement, l’atenció pel saber, el tot per la part. L’exacerbació de la voluntat de conéixer allò que és “fora” distrau del coneixement d’allò que hi ha “dins”; la separació entre un “fora” i un “dins” implica conflicte i desconcert. La mateixa evolució científica i l’escepticisme d’utopistes i romàntics donen com a resultat la idea de la ciència com a principi desordenador, focalitzada en la figura del científic desequilibrat. Per raons òbvies, el desenvolupament d’aquesta idea no té lloc entre els tubs d’assaig, sinó en els fèrtils camps de la ficció, i menys en les pàgines de vulgarització científica, massa enlluernada per la tècnica (Verne), que en els intents d’inspiració filosòfica i social (Wells). En el fons de la dessacralització de la ciència batega la consciència que no es pot explicar l’univers des d’un cervell, un telescopi o una bragueta, que no es pot comprendre la totalitat des del fragment.
Ara bé, què té a veure tot açò amb una modesta sèrie B concebuda per a un públic de lectors de còmics per una productora que tenia coses més importants en què pensar, i encarregada per això mateix al director de les pel·lícules de Lassie?

Continua llegint

Memòria del paradís

A aquells animals que vaig conéixer.

En els teatres romans, la summa cavea era la part superior de la graderia i estava destinada als que, per una raó o una altra, no eren reconeguts com a ciutadans. La plebs i els altres estaments es repartien la resta d’escalons de dalt a baix, en sentit invers a la seua posició en la piràmide social. Més tard, aquella estructura es va adaptar als grans teatres a la italiana, i posteriorment als cines en una progressiva simplificació de la divisió d’espais, més evident com més petita era la sala. Rares eren les que tenien dues plantes superiors. El més habitual era que en tingueren una o cap. Els cines amb pis elevat s’allunyaven una mica de la simplicitat estabulària que els establiments més modestos a penes aconseguien dissimular. Eren espais que es construïen més per a ampliar l’aforament que per a contribuir a l’asèpsia social, i dades les dimensions tan reduïdes que de vegades tenien aquells locals, el pati de butaques ho tenia difícil per a fer bona aquella estranya lògica arquitectònica. No semblava de cap manera el lloc privilegiat que suposadament era. A molts, i sobretot als adolescents que en els anys seixanta i setanta no coneixíem més que els cines de poble, el que ens atreia era l’entresolat. Fins que no vam començar a anar als cines d’estrena de la capital no vam saber que l’entrada per a accedir-hi era la més barata. De fet, créiem que els vells es quedaven baix per a no haver de pujar escales.

A Anglaterra, la zona que està situada en la part més alta dels grans teatres s’anomena the gods, perquè des d’allí quasi es poden tocar les pintures mitològiques que solen decorar els sostres, motius ampul·losos que al llarg del segle XX es van substituir en els cines per exòtics ornaments art déco (només en alguns, en la majoria es va deixar aqueixa tasca decorativa a les humitats). I també, com ací i a França, a aquesta zona se la va anomenar «el paradís» per la seua proximitat al cel ras. També podia haver-se anomenat així perquè a ell anaven a parar els que volien assaltar-lo, encara que només fóra de manera intuïtiva o a colp de rampell. Allí recalaven molts afligits d’una cinefília primitiva, que no distingien entre la pel·lícula, el ritual de la projecció i el festí social que se celebrava en aquell recinte quasi sagrat cada diumenge a la vesprada. Des del paradís es podia veure tot sense ser vist, com sabien molt bé algunes parelles que es refugiaven a dalt de tot, i a més, mirant còmodament cap avall, mentre els del pati de butaques es fotien el bescoll mirant cap amunt. Certament, també era el lloc on aterraven aquells als quals el cine els importava un rave. Dir que en aquelles grades allunyades de l’escenari era on s’allotjava el sentit crític —que no els crítics— potser és una exageració, però en qualsevol cas era on s’acumulaven les ànsies de subversió, on anaven a raure els disconformes, els misfits, els sabotejadors i algun cabró vocacional. Sempre prestos a burlar-se del que als altres els agradava, però sempre disposats a deixar-se seduir pels arquetips que, en la pantalla, superaven la seua capacitat transgressora, ja fóra Tarzan, la seua amiga Xita, Jerry Lewis, el vaquer sense nom o Toro Sentado.

Continua llegint

Der Übermensch a Punxsutawney

En l’aforisme 341 de La Gaia Ciència, Nietzsche es pregunta què passaria si en la solitud de la nit un dimoni se’ns acostés a l’orella per xiuxiuejar: «Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa successió —alhora, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou —com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols.» Ens desesperaríem davant d’un bucle de repeticions així, sense la possibilitat d’introduir el més petit canvi? O bé contemplaríem les paraules d’aquest dimoni no com una amenaça, sinó com la major de les felicitats?

Sens dubte, la majoria de les persones considerarien la repetició constant d’una part o de la totalitat de la seva existència com la pitjor de les condemnes —gairebé tan terrible com aquella vida eterna de l’ànima, envoltada d’àngels i cors celestials, amb què amenacen els cristians. Phil Connors, el protagonista de The Groundhog Day (Harold Ramis, 1993), no n’és cap excepció. Per quart any consecutiu, la cadena televisiva de Pittsburgh on treballa com a meteoròleg l’envia a cobrir el festival del Dia de la Marmota que se celebra en un poble remot de Pennsilvània de nom impronunciable, un lloc i una festa que odia. Phil (Bill Murray) i els membres del seu equip —Rita (Andie MacDowell), la nova productora a qui acaba de conèixer, i Larry, el càmera— arriben a Punxsutawney el dia abans del festival. El matí del Dia de la Marmota, el ràdio-despertador que hi ha a la tauleta de nit de l’hotel on Phil s’allotja sona a les sis, i el meteoròleg s’aixeca mentre escolta una cançó insubstancial —I got you babe, de Sonny & Cheer— i la xerrameca d’uns locutors poca-soltes. De tarannà desagradable i cínic, només vol enllestir la feina com més aviat millor i tornar a Pittsburgh. Però el seu desig no es veurà complert: una tempesta de neu talla la carretera i tot l’equip ha de regressar al poble. Phil no sospita el que tardarà a sortir-ne, ni que aquell serà només el primer d’un dia que es repetirà durant molt de temps.

L’endemà, es desperta de nou a les sis, al ràdio-despertador sona la mateixa cançó i els locutors  repeteixen que és el dos de febrer, Dia de la Marmota. El meteoròleg pensa que per error han col·locat la gravació del dia anterior —que se’n pot esperar, d’aquell parell de ximples?—, però a poc a poc, quan s’aboca a la finestra i veu les mateixes persones que el dia abans, comença a adonar-se que alguna cosa estranya hi ocorre. Després, mentre baixa a desdejunar, un altre hoste de l’hotel li pregunta si anirà a veure la marmota i Phil encara creu que es tracta d’una broma. Però, en sortir al carrer i comprovar que tot es repeteix exactament igual —el captaire que demana en un cantó, l’antic company d’escola que l’aborda per vendre-li una assegurança, el bassal on fica el peu quan es disposa a creuar el carrer…— constata que, per increïble que pugui semblar, està revivint el dia anterior amb tota exactitud. La seva primera reacció és d’estupefacció. La sensació d’absurd el posa malalt, no pot acabar el reportatge, llença el micròfon i fot el camp. A la nit, abans d’adormir-se, trenca per la meitat el seu llapis i deixa els dos trossos damunt del despertador per comprovar que la repetició no es tornarà a produir.

Continua llegint